RECOMANEM: ARTICLES

L’EXEMPLE POLÍTIC DE LA LAÍCITAT

per Joan-Franscesc Pont Clemente,
President de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

Tractaré d’explicar la demanda dels sectors de la nostra societat que sota la bandera de la laïcitat hem demanat, respectuosament, per segon any, a l’Alcalde i als regidors de Barcelona que deixin de participar com a autoritats públiques a la missa de la Mercè. Alguns pensen que som uns intolerants o que el nostre combat es antireligiós. No es això!

Comencem pel principi: la missa de la Mercè és un acte de culte d’una confessió particular, la catòlico-romana, que va ser, pràcticament,  l’única oficial i autoritzada a Espanya des de la conversió de Recaredo i les definitives decisions en aquesta matèria de Isabel de Castella i Ferran d’Aragó,  així com del seu net, Carles, ferotge enemic de la reforma luterana. La veritat és que si haguéssim estat capaços de mantenir l’exemplar convivència de l’escola de traductors de Toledo i d’haver après una mica de la  crítica de la religió romana de Luter avui seríem un país més modern, obert i tolerant. Però no, àustries i borbons i després tradicionalistes, carlins, franquistes  i “blancs”, en general, han insistit a bastir una Espanya catòlica, uniforme i avorrida, sense lloc per a les llibertats de pensament i de consciencia. Només això, el paper del catolicisme com bandera antiliberal ja justificaria posar una certa distància entre els polítics democràtics, de qualsevol convicció, inclosos els catòlics, i les cerimònies de religió oficial.

Allò que permet desenvolupar un catolicisme-religió-d’Estat  a certes països i un catolicisme-religió-com-les-altres a Anglaterra o els Estats Units, per exemple, és la vocació d’imperi de l’Església Romana sobre el territoris que considera propis. A Nova York els catòlics participen a la cerimònia ecumènica pels morts de l’11-S i a Madrid monopolitzen una cerimònia exclusivista pels morts de l’11-M. Exemples com aquest ajuden a comprendre les raons per les quals la república ha de donar algunes lliçons de distància a la vella religió d’Estat.

A Bèlgica, els prínceps es cassen a l’Ajuntament de Brussel·les d’acord amb la legislació civil i després, com la resta dels ciutadans, celebren o no un ritual religiós. A Espanya, els membres de la Casa Reial (i la filla d’Aznar) només es comprometen davant els ministres d’una religió...

El catolicisme ja no és la religió oficial i en benefici de la democràcia i de les pròpies religions l’esfera de la vida pública dels ciutadans i la de l’expressió de les creences dels fidels han de romandre separades.

Que ningú em digui que la tradició justifica la celebració católico-romana de les festes majors! Quina tradició? La de l’intolerància religiosa que prohibia els anomenats cultes dissidents? La tradició de la missa a la festa major, en clau 2007, només pot llegir-se com la recuperació d’un espai espiritual, comú, compartit, no apropiat per cap confessió, ecumènic i obert.

Però no veig cap afany de transcendència a la cerimònia de La Mercè,  marcada per la submissió del poder civil a l’eclesiàstic, per la representació de la  Ciutat que s’agenolla davant els ídols i que ha d’escoltar reprovacions per la seva conducta. Quin escàndol! Com a contrapartida, els canonges presidits pel Bisbe haurien d’assistir l’11 de setembre a un ple municipal i escoltar les opinions sobre ells dels grups polítics municipals.

La Ciutat no ha de participar com a tal a la missa de la Mercè, però pot organitzar un acte de caràcter espiritual obert a totes les religions, creences i conviccions i fins i tot fer-ho a un temple catòlic amb vocació ecumènica com Santa Maria del Mar. Em sembla que la diferència entre una cerimònia com aquesta i el que ara hem de patir a la Mercè, amb els regidors prestant vassallatge al Bisbe, seria abismal. Em comencem a parlar?

Perquè, en realitat, som els militants de la laïcitat els que professem un respecte més gran per la religió de cada persona, quan volem que sigui l’expressió d’una consciència lliure i no el resultat d’una imposició ideològica o política. Si, amb Pascal hi ha coses que el cor coneix i la raó ignora, deixem al cor la màxima capacitat de sentiment!